Qüestió d'honor

 Ja fa uns quants anys que l'amic Rafael Poveda, enòleg, erudit i bibliòfil, a més d'incansable escorcollador d'arxius, em va passar una transcripció del document que ara comentaré. Era, l'acte en si, un d'aquells transvassaments d'informació que s'efectuen entre els qui ens movem pel món dels "papers vells", i que, tard o d'hora, apareix per un lloc o per un altre, sense que sapiam ben bé per què. Es tractava d'un document que, com a ell mateix, em va captivar de seguida, atés que no és gens freqüent de trobar-ne iguals en un arxiu: perquè parlem, a la fi, de la constatació documental de la pèrdua de la virginitat -accidentalment- per part d'una donzella.

Baptista Montesinos, notari de Petrer, prenia nota d'aquell accident, tan fidelment i puntualment com la cosa demanava, i tant com era capaç per la seua art de notaria. És ben sabut que els notaris -en especial els d'èpoques passades a qui el dietarista Porcar malanomenava "senyors allargadors d'etcèteres"- narren les coses amb molt de deteniment: per una pruïja de concreció, en primer lloc; però també, perquè els documents llargs es pagaven més. Però, tornant al cas: el 9 de novembre del 1700, Montesinos començava així -i llegiu, de manera inusual- un document que inclouria en un dels seus protocols: "Noverit universi, atés y considerant que lo puntdeonor y crèdit sia la joia més estimable que en esta vida estimar se puixa, e perquè en ningun tems ni en ninguna manera ni a contrari dir, presumir ni pensar no es puixa, e com tota persona humana estiga tenguda a qualsevulla desgràcia e infortúnio y a qualsevulla desgràcia que Déu nostre senyor per sos alts e incomprensibles juïns li té aparellat..." Montesinos parlava, per començar, de l'"honor", de la "paraula" -el "crèdit"-, de la "fama" -"a contrari dir, presumir ni pensar"-: temes ben cars a la ideologia col×lectiva del Barroc. I no solament a nivell literari, plàstic, estètic o cultural, sinó també a nivell vital, quotidià. Però, ens informa de més coses: l'"infortúnio" i la "desgràcia", que devallen de Déu als homes, sens que siga comprensible aquella actitud, de vegades. Una altra constant literària barroca.

El notari de Petrer passava, tot seguit, a explicar el succés: Caterina Maestre, filla de Joan i de Maria Brotons, el dia d'abans, 8 de novembre, mentre es trobava en casa del seu oncle, Josep Andreu, canterer, de Petrer també, havia patit un accident. La xiqueta, "de edad de dotse a tretse anys", havia anat a l'estable de la casa, enviada per l'oncle "o altre de la cassa sua", a buscar uns "trastos", i en baixar d'una barraca "al present cuberta de diferents rames y bastons", s'ésdevingué l'accident lamentable: "tingué y fonch Déu nostre senyor cervit tingués tal desgràcia que per son orofici y parts intactes se li ficàs un bastó". La donzella, veritablement, tingué mala sort. I més encara perquè la ferida fou considerable: "avent comensat a cridar y plorar... acudí Maria Brotons, sa mare, y altres persones del veïnat; remediaren lo perill que entonses estava y vegeren eixir gran flucció de sanch."

Però, com que la cosa sembla que era més greu i que la desgràcia ultrapassava de prou l'àmbit familiar-veïnal, acudí el doctor Baltasar Alcaràs i diversos cirurgians "que feren la primera cura y estancaren dita flucció de sanch". Veïns, metges, familiars i coneguts, devien d'armar tant d'enrenou, els uns intentant ajudar i els altres explicant i tornat a contar la desgràcia i "infortúnio", que també hagué de venir la justícia. L'accident privat passava, així, al domini públic. I passava, a més, per tal com era necessari que això transcendís els límits de la porta de la casa de l'oncle; els límits d'allò estrictament clànic. Montesinos, a qui no li podem suposar el coneixement de moltes d'aquestes desgràcies, però, sí, d'algun cas concret anterior, o, si més no, de la part teòrica d'aquells successos, ho diu així: "com en tals cassos se requerixca per a prova y verificació". S'havia doncs, de "verificar" i de "provar" l'accident.

Òbviament, la pèrdua, en semblants condicions, d'un ull, posem per cas, no hauria comportat cap "verificació" ni cap "prova". La jove Caterina hauria restat torta, i prou. Però ací, n'hi havia més. Baltasar Alcaràs, doctor en medicina, i els cirurgians Vicent Garrigós i Josep Martines, en casa dels pares de la donzella "miraren y regonegeren ab tota atensió la dita nafra feta en la forma dita en les parts ocultes" de la jove. I declararen, després de jurar-ho per Déu, que "lo bastó o rama ab lo qual se nafrà la dita Catalina Maestre, li entrà per son orofici envés a dins, y romp les túniques de son claustro". Ací, en les "túniques de son claustro" és on es trobava, certament, el misteri. La donzella, per aquell malfadat accident, havia perdut la virginitat de manera traumàtica. Per aquell accident del "bastó o rama", com diu el notari.

La publicitat d'una tal desgràcia havia de fer-se notòria. La família Maestre-Brotons eren "pobres persones" i la informació de testimonis es va fer per caritat: el prevere Gaspar Maestre, rector de Petrer, Baltasar Maestre, ciutadà i justícia de la vila -segurament de la part acomodada de la nissaga dels Maestre de Petrer-, el metge i els cirurgians ho testimonien. El notari Montesinos rep l'acte públic "per a memòria en lo esdevenidor", en presència dels testimonis Joan Bernabeu, ermità, i Ginés Bernabeu, llaurador, tots dos de Petrer. I a la fi, la desgràcia de Caterina es subsana com es pot: la "memòria en lo esdevenidor" no era una memòria qualsevol. No podia ser una memòria literària, per exemple. No podia ser una memòria familiar -encara que també. Era una memòria social i econòmica: la qüestió de l'honor -en aquest cas la qüestió de la virginitat de les donzelles abans del matrimoni-, era un tema molt mirat. La sexualitat pre-nupcial era un problema que la societat del Barroc -i la de fa poc- encara no havia resolt.

L'acte notarial que recull aquella pèrdua accidental, tenia la finalitat de servir de testimoniatge davant possibles requeriments de l'hipotètic futur espòs de la desafortunada xiqueta. Les "túniques de son claustro", s'havien trencat i això podia ser motiu, fins i tot, de repudi. Era, per tant, una qüestió de gran importància social. Les túniques del claustre, eren quelcom més que això. Fins i tot entre els membres dels estaments més humils de la població de l'època del Barroc.

L'honor, un copcepte clau per tal d'entendre la societat hispànica del segle XVII, formava part del codi de conducta dels homes d'aquell temps. A les dones se'ls exigia, també, aquell mateix "honor": solament que, en aquest cas, les dones havien de saber "guardar" l'honor.