Paraueles d’introducció a la presentació del llibre de Juano Alcaraz

Quien escondió el Pecado por el que pagó Salvador Crespo.

Llegides en la casa de cultura de Monòver el 18.05.2002                                                                             Rafael Poveda

Hola a tots moltes gracies per acudir a la nostra convocatòria. Sabem que cada dia es més complicat reunir a la gent i es un goig vore un foro tan nombrós de persones interesades en la literatura i en les coses del nostre estimat poble.

Com diu Rafael Navarro, en este poble tot es diferent, de fet és el únic poble del mon que presenta els llibres els dissabtes a mig dia. Per això té més mèrit.

Destaque la presència de les autoritats polítiques, de representants de asociacions locals, d’amics que han vingut de fora, de Novelda, d’Alacant etc i a banda dels nostres incondicionals tinc que agrair també la presencia dels nostre crítcs, tan necessaris per a que ens superem cada dia.

També resaltaré la presencia dels periòdistes, que no han dubtat en sacrificar un dia de descans per cubrir aquest acte, especialment el de la televisió i ràdio local que al llarg de la setmana ens han donat publicitat amb entrevistes i comentaris positius.  Estaré molt content de vore aquest acte per televisió les pròximes setmanes.

Ara fa casi 6 anys que ens vam reunir aquí casi els mateixos per a presentar el primer llibre de Juanjo Alcaraz. El cazador de cometas y otros cuentos era un recull de relats curts que el autor va publicar casi sense proposars’ho després d’una sèrie de visicitutds de tots conegudes i que reiterar-les aquí no condueix a res.

La veritat es que els seus seguidors esperavem més producció literària per part de l’autor però com ja sabeu el seu treball d’advocat i la seua desmesurada afició a caminar li ocupen la major part del temps.

Si no ho sabeu vos diré que es un devot pelegrí del Cami de Santiago i té un rècord –que no se si es un record o una barbaritat. El d’anar d’aquí a la capital de Galicia a peu en 23 dies. Lo més sorprnent es que diu que pensa tornar a ferho.!!!

Juanjo va nàixer a Monòver en l’any 1961, concretament a la replaceta Melchor, entre el Catell i Santa Bàrbara. Va estudiar químiques y després dret. És un dels vuit novelistes que ha donat el nostre poble. Si fem un repàs de la nostra microhistoria trobarem que el primer novelista va ser com no Azorín. Peró com ja sabeu les noveles d’Azorín no responen al cànon clàssic de la novela. De fet alguns critics posen en dubte que La Voluntat o Doña Inés siguen noveles en el sentit estricte del terme novela.

El propi editor d’Azorín -biblioeca nueva- baix del titul posa un subtitul que diu Novela.

Com si vullguera advertir al lector que -encara que li semble atra cosa- això es una novela. Alerta que no estic entrant en valoracions. Soles matisse.

-Altre novelista monover absent – no per que haja faltat- sino perque no vivia a Monòver i venia de tard en tard és Francisco Bonmatí de Codecido, (1901-1965) metge, fill de metge, cunyat de l’assessinat, José Calvo Sotelo i assistent de don Jaime de Borbón, el germà de don Juan. Este home a part d’unes biografies sobre la realesa i alguns guions cinematogràfics va escriure 10 novel·les que si podem calificar d’estructura clàssica, amb personatges ben definits, trama, tensió i desenllaç. El editor de Bonmatí enfatizava encara més el subtitul i posava  sota el tittol coses com Novela de amor y espionaje o novela de intriga y pasión.

Préviament Miguel Villalta Gisbert, (1902-1942) advocat i polític va escriure dos noveles Rapsodias Vulgares 1926 i Rumbos de anunciación 1931. Noveles de caràcter social, prou desconegudes i d’escassa difusió.

-Contemporani i amic de Bonmatí va ser altre escriptor monover. José Alfonso Vidal. -Pepe Alfonso per als amics- que a banda d’escriure tres biografies d’Azorin, i llibres de memòries i anecdotaris. Va escriure un llibre –Levante 36- que sense ser una novela clàsica està enmarcada en el génere de memoria autobiografica lleugerament novelada.

L’única dona novelista que ha donat Monòver ha segut Carmen Payà Mira (1917-1996) dóna revoluciònaria, feminista i política, primera regidora de la història a l’Ajuntament de Monòver. Va escriure 4 llibres encara sols una novela en 1934. Un hombre tímido en París.

Menció especial hem de fer d’Antonio Montoro Sanchís, biógraf d’Azorin, periodista, assagista, helenista. Va publicar 10 llibres però sols un d’ells podem calificar de novela concretament Agarista de Mantinea en 1949.

Donem un bot important en el temps, 25 anys i arribem a altre novelista monover molt recient i inmediatament predecesor de Juanjo que es Demetrio Mallebrera Verdú que va publicar en l’any 1999 La fuerza incomprendida-  una novela –a la cual no li pose ningun pero-   interessant i innovadora  i que encara que Demetrio, no esta d’acord, alguns de nosaltres –sobretot Marcial Poveda- pensem que reflecteix, encara que subtilment i de forma difusa el Monover dels anys 70.

Bé em pemetreu el privilegi de dir alguna cosa sobre el llibre de Juanjo abans de donar-li pas al presentador de la Novela.

Promet que no vaig a xafar-te res.

Abans que res i per a evitar mals majors, he d’advertir al assistens, als que ens miren per la televisió, als han llegit la novela, als que la llegiran i als que no la llegiran però que tocaran d’orella, que no tinguen la malsana tentació de buscar similituds entre els personatges del relat i els seus parents.

Això és lo mateix que aquella entradeta famosa de “Cualquier parecido con la realidad es pura coincidencia”

I dic això per que estic segur que a quasevol monover que llixga la novela li vendrà al cap tal o cual persona, son tio o s’auela. Dona lo mateix. Allà ells, els puc assegurar que excepte el cura Castell i Salvador Crespo- els demés els esta inventats i ha creat estereotips universal que valen per a tot el món.

Clar, que si uno te ganes de calfar-se el cap, faena no va a faltar-li perque de personatges en ixen un cabàs i tots en noms d’aquí.

De tota manera jo vaig a confesarlos un pecat, un pecat de vanitat: en certa ocasió, un dia que l’autor i jo feiem tertúlia, i que acababem de soportar els atacs indiscriminats d’un senyor que juraba i perjuraba que un personatge creat per Juanjo equivalia a una veina del costat de sa casa,  (i nosaltres li insistiem i aquell encara se reafirmava i mos dia: si claro ni que jo fora tonto) etc.

li vaig dir:

Juanjo…seria un gran honor per a mi aparèixer en la teua novela, encara que siga en forma de criminal.

Encara que tot el mèrit del llibre el té el seu autor… (el editor també que s’arrisca) no puc passar sense alegrarme de que un llibre de Consuelo Payà Amat i d’un servidor Els Dietaris de Bernardo Rico, li donaren el peu i la inspiració a Juanjo per a construir la trama. I ha segut Consuelo, la meua companya de treballs la que m’ha resaltat alguns passatges gloriosos del llibre que òbviament no pense desvetllar aquí perquè vull que vostens el compren i llixguen.

Moltes gràcies.

Ara pasaré a parlar de Mariano Sánchez Soler.