Monòleg representat al Teatre Principal de Monòver sobre una idea original de Marian Díez.

Tranquils que no vaig a parlar de política. Ho deixarem per altre dia.

Jo vixc en un atic, fatastic, quan jo era xiquet no havia atics lo més dalt que podies munta era a la cambra. Que xulo!, un àtic! que moderm!. Quanta llum. Quanta finestra!a Tot el mòn me dia compratelo, és fantastic. Amb vistes al casino!!!

Lo que no me dien era que en estiu te torraves i en hivern te mories de fret. Es com viure en mig d’un bancal.

Menos mal que en munove no plou mai per que les dos gotes fredes que me van caure damunt van ser  inolvidables. Era com estar en mig de la rambla.

Vos recordeu aqull dia de festes de setembre que tenia que actuar la Pantoja, .…. Va ser premonitori. Va caure una tamborinà d’aigua i damunt mesclà en pedres com codonys? Aquell dia se me van queda les finestres com si foren un colaó. I axina se va quedar y fa dos mesos vaig decidir quirda els obrers i canviar la finestra. Ara es l’hora que encara no he pogut tornar a la normalitat.

Ara comprenc perqué això de la Sagrada Familia y l’Almudena s’allarga tant. Si ho compares en el temps que portem en ma casa pa fer una reformeta de res comprens que no acabem mai.

Es que els obrers han de prendre-se el seu temps.

Ells te diuen això pa demà acabat. Tu te confies i t’en vas tant content a contas’ho a la veina…

Tu estas segur de clavà els obrers en ta casa? I tu diu en una cara. Damunt t’amenaça: S’ho tindràs que dir al president de la escalera.

No es que es que els obrers siguen males persones…no si alguns hasta son simpatics el problema es la pols. Tota la pols de Munove dins de ta casa. Un nuvol blanc i espés per tota la casa que te impedix orientarte i tropeses en tots els mobles. Mireu si hay pols en ma casa que porte tres dies buscan la meua dona. Damunt com es tan blanqueta.

Vos recordeu allò de la boira de londres i jack el destripador pues una cosa semblant pareix ma casa. Un escenari ideal per a rodar una pelicula de pantasmes: xi eixa de Los otros o la nit de Hallowen.

Però si estic tant cabrejat en els obrers perque no pare de discutir en la meua parella?

Supose per que el obrer no m’escoltaria. Ademés qualquiera li bonega, paixò que s’enfade, arree i m’ho deixe tot enpantanat. No seria la pirmera volta.

El problema no són tan sols els obres en si matreix no…, el problema son tots els que vénen darrere. Es com si estagueren conxavats.

Per que tenen que trencaro tot?

Al primer colp me van rebentar la canyeria de la calefacció i mentres s’inundava el pis vaig pensar, ara quirde a Picopina, i com que a banda de ser un bon fontaner es un gran deportista vindrà a la carrera.  Je!!

Menos mal que que se nadar i vaig trobar la clau de pase, sinó no ho conte.

Lo de Picopina es acollonant, un dia me diu: Rafa, mira si estic estresat i vaig de cul que pa acabar l’obra de ma casa m’ha tocat quirdà a Querubin.

Clar darrere del fontaner el pintor i allà me ve Mallebrera, tan silenciós, tan serio, tan callat i tan net, que no vol embrutar, me va posar plastic per tota la casa. Damunt del llit també. Mos va tocà dormir en la galeria, entre la botella de butano i la llavaora.

Quan va acabar el pintor vam pensar, total ja que estem anem… ay el ja que estem quina ruina. Total que ja que estem anem a vestir la finestra…i vaig quirdà a Manolo Linares, i com es tan amic meu i la confiança dona asco, es va presentar en ma casa a les onze la nit. I mentre posavem el peu de gall, enxufavem el taladro y mediem la caigua de les cortines mos van posà a parlar de política y mos van tocà les quatre el matí. 

Pa morirse!!!

Però lo pitxor no havia arribat encara….

Els galls. Que te fagen un pressupost en Munove es imposible. Quasi una aventura aquí toto el món treballa a la carta i clar quan me van passà la factura, me vaig acovardà, quin susto. I ara com page tot astò? Jo no tinc tans dinés!!

Bueno, quirdaré al director de CAM i demanaré un préstec.

Me va dir, cap problema!!! lo que vullgues!!! home faltaria més.

Demà t’en vens i te portes:  la nomina, la escritura de l’atic, el últim rebut de la contribució, el denei de ta mare i la firma de la teua dona.  Quan vaig arribar me entrar una depressió, però no per que no m’empraren els diners, no, Sino per que la cola arribaba al teatre…. Era el dia de la paga …

En fi que tinc clar que no tonare a fer reformes en casa perque als obrers en la escola no els han enseñat lo que vol dir la paraula demà. Els véne i te diun: això demà acabat. Tornen al atre dia i dien això demà acabat. I demà no arriba mai.

Bona nit