Mai havia pensat que aquesta pàgina estaria escrita per a Manuel Vidal Payà. De fet m’hauria agradat moltíssim dedicar-se-la en vida. Soc tan conscient de la quantitat de coses que m’he perdut al perdre tan prematurament a Manolo, que ara, quan és irreversible, m’empenedeix de tot cor de no haver parlat més amb ell. Jo sóc un dels privilegiats que el va conèixer i tractat prou a fons els darrers 15 anys. L’entrada quasi setmanal i de vegades diària que feia a la seua fàbrica, va fer que compartira amb ell les vicissituds d’una família empenyada en fer gran i sòlida l’empresa familiar que ell –com a germà major- liderava. Tot un exemple per a mi mateix, on les similituds –malgrat les diferències generacionals- eren evidents. Els dos havien perdut els nostres pares prematurament. El meu ens va deixar als 57 anys de manera fulminant per culpa d’una malaltia imprevisible i el seu, Manuel Vidal Bonmatí, va desaparèixer quan sols tenia 40 anys de forma brutal i esgarradora assassinat per una colla de criminals. No era casualitat que m’indentificara en moltes coses amb ell. Jo també lluitava amb el meu germà per traure endavant el llegat del nostre pare. Estàvem obligats a superar el repte, no tan sols per pur egoisme o supervivència, sinó per orgull i coratge. Manolo va ser per a mi un bon model on mirar-me discretament. Ara que no està ho puc publicar, eixes coses es fan o es pensen però no es diuen a la cara, senzillament s’admeten tàcitament. Tot l’afecte que vaig rebre de Manolo el transformava jo en subtil admiració cap a la seua prudent, mesurada i elegant actitud davant les coses de la vida. Recorde entranyablement com em tractava quan ens reuníem a l’oficina o al laboratori de l’impremta, en companyia del seu germà Luís, -sens dubte el seu alter ego- tant impetuós com jo mateix, i com, sense donar-nos compte i aplicant tot el seu seny, ens feia vore i comprendre els seus arguments. Tota una demostració de diplomàcia i bon fer. Amb ell vaig passar moments inoblidables construint els meus llibres. Tots els vaig editar i imprimir al seu taller i no cal dir-ho, el mèrit de la impressió, textura, qualitat del paper, prestància, disposició etc. es deu a la seua mà, perquè alguns ignoren que, encara que Vda. de Manuel Vidal és en l’actualitat una de les fàbriques de paper engomat més importants de l’estat, i produeix papers realment especials, com per exemple el paper metrat (una exclusivitat que sols ells manufacturen), el vertader ofici de Manolo, el que més li agradava i el feia goig era el d’impressor. Tenia un coneixement exhaustiu del vell i savi art de la tipografia. Dominava els papers, les tintes, els tipus, la composició i sobre tot l’aspecte general de com es tenia que acabar un llibre. Lector infatigable, criticava ó elogiava les noves edicions comercials segons tocara. Al mateix temps s’havia adaptat amb il·lusió a les noves tecnologies de l’offset i els scànners i sempre que veia els plecs desplegats en la pantalla de l’ordenador deia: "T’imagines quina cara hauria posat mon pare o Pepe Amat si vegeren això!!!"