La roda del temps.
La tímida neu que ens ha visitat en febrer, acompanyada pel rigorós hivern que enguany hem patit a Monòver, ha fet que el temps, que és el nom que aquí li donem al clima, haja estat protagonista de les nostres tertúlies més quotidianes. El temps, curiosa manera la nostra d’anomenar a la climatologia dient-li de la mateixa manera que al pas de les hores, dels dies, dels anys i de la vida. No m’estranya que els monovers ens guiem pel fred, la calor, la pluja o la sequera per a mesurar l’inexorable esdeveniment del temps. De fet, per molta indústria, molt cotxe o molta inmobiliària que tinguem ara, seguim conduint-nos per una vella i tradicional dependència de l’oratge. Oratge és una paraula que utilitzen els nostres veïns de les comarques del nord. Paraula molt marinera estesa per tot el país y que quasi sempre te connotacions negatives. Mal oratge per al temps roí. Bonança per al bo. Ara la televisió ha empobrit el llenguatge i escoltes coses com: “bon oratge a migdia”. A mi m’agrada més: “bon temps a migjorn”.
En raó estem tan pendents del temps, uns per un motiu i altres per altre. La tele anglesa i neerlandesa obri el telenotícies amb el “wheather report” l’equivalent a l’home del temps d’aquí. Per a ells cada dia és una aventura, per això diuen “abril boig” per que avui neva i demà fa un sol esplèndid. Contràriament, nosaltres tenim un clima molt estable amb molt poques variacions i sense canvis ràpids. Moltíssimes setmanes i setmanes de sol intens i dies secs i d’una lluminositat extrema. La cegadora llum de Monòver que va enamorar els pintors forans enlluernats pel contrast brutal del blau del cel, la blancor dels núvols cúmuls i la terra vermella de la Goletja. No es va reprimir mai Azorín des del seu exili mesetari, més bé gris i plomís, d’evocar el blau intens de la seu pàtria. La ciutat clara, la ciutat lluminosa abocada al mediterrani. No veiem el mar però sabem que està al girar el cantó. No és cap secret que la mar, eixa que sols veiem des de damunt la “penya la Safra”, és la encarregada de protegir-nos cada any dels grans freds, dels de veritat, els de Villena i Alcoi.
És el clima el que ens va marcar la personalitat als monovers tal i com recordava lúcidament Antoni Ródenas. Som hortolans fustrats, som gent de secà. Des de segles hem estat mirant de reüll Novelda i la seua horta envejable. No vam tenir més remei que practicar conreus predesèrtics, la vinya, les oliveres, els ametllers i para de comptar. Hem creixcut mirant el cel i esperant vanament que caigueren unes gotes. Si ve per la Solana, si entra per baix…, si bufa de dalt… Conjectures, il·lusions i al capdavall ni gota. Se’ns va endurir el caràcter i de pas el puny. El veïns d’Elda malbarataven els duros i tenien un forat en la mà. Deien de nosaltres que érem uns garruts i que al néixer, abans de batejar-nos, el rector ens llançava a una paret de marbre polit per vore si ens quedàvem agarrats i certificar així el nostre pedigrí. Però en el fons no era altra cosa que pura supervivència i una por ancestral a la fam.
La roda del temps, les coses de la vida. El que abans va ser un patiment i ens va fer renunciar a l’horta ubèrrima, resulta que ara és el valor mes preat que tenim, el tresor que tots desitgen i que nosaltres teníem davant el nas sense ser massa conscients. Tenim el temps –es a dir el clima- ideal per a viure sense treballar. Per això no paren d’arribar prejubilats del nord fugint de la boira i la humitat. L’altre dia un monover de tota la vida, atemorit pels darrers esdeveniments d’inseguretat, em va dir: “Com vinga un anglès bovo li arree en el xalet al cap”. D’en babaus no crec que vinga cap. En tot cas, els que venen a comprar la terra i les casetes talonari en mà, volen viure tranquils i gaudir del que ara s’anomena la Califòrnia europea. Qui anava a dir-li a Canyís que un turrupero en el Secanet valdria milions!!!
Nosaltres som la darrera generació endogàmica de monovers. La pròxima ja serà multiètnica i plurilingüe, i el clima continuarà marcant les nostres vides. La roda del temps no pararà.
www.RafaelPoveda.com