Fronteres

Una ventaja de la qüestionable globalització del món és la supressió de les fronteres. Sobretot a la Unió Europea, on la nostra generació ha sigut testimoni del miracle de passar d’Espanya a França sense alçar el peu de l’accelerador. Però aquesta idíl·lica situació no ha sigut sempre així, les fronteres, les duanes, els controls o les antigues garites dels consums situades a les afores de les ciutats van ser utilitzades pels estats i els governs per a cobrar impostos i de pas controlar el personal.

Monòver va ser frontera entre estats. Al segle XIV la Corona d’Aragó i la de Castella eren entitats diferenciades, amb formes de govern, moneda, llengua, bandera i sobirans distints. Justament el nostre poble era un del punts estratègics de la frontera medieval. Encara hui en dia es pot vore un monòlit a la Canyada el Trigo amb tres cares que posa Monover-Jumilla-Avanilla i que marca la fita on es tocaven els tres termes i les dos nacions. El nostre bastíssim terme, incloïa l’Alguenya i el Pinós, aquest últim amb el nom de Cases de Costa, última i més avançada parada de la frontera.  A partir d’allí el viatger s’endinsava en terra deshabitada, l’anomenat desert de Favanella.

Monòver era per tant el lloc més allunyat i a ponent de la Corona i també el més feble. El nostre rei d’aleshores, Pere  el Cerimoniós, estava molt preocupat per la defensa de la frontera i en setembre de 1356 va enviar una carta des de Perpinyà a Pere Maça de Liçana, senyor de Monòver manant-li que proveira d’armes i queviures el castell de Monòver i que si la casa torre de Xinorla no podia defendre-la que l’enderrocara. No era d’estranyar, perquè dos setmanes abans el nostre Rei li havia enviat una carta al rei de Castella Pedro El Cruel, queixant-se de que “gentes vuestras del reino de Múrcia con pendon tendido vienen a correr los lugares de Xinosa i Muntnover” i avisant-li que s’abstingues de creuar la frontera. L’ambient al nostre poble s’escalfava i el clima d’inseguretat anava augmentant. Poc temps abans, en una correria de soldats enviats des de Villena per l’Infante Juan Manuel, s’havien cremat camps i destruït cases i pitjor encara, havien furtat els falcons de Pere Maça, afronta intolerable per a la època i motiu de desafiament a mort, que ha quedat reflectit en un gènere epistolar anomenat “lletres de batalla”.

Efectivament Monòver era el pas, el lloc més crític per a patir una incursió del veïns. Un corredor natural per envair el regne a través del camí de Castalla i arribar ràpidament als forts de Sax i Biar, defenses primordials del territori.

Finalment la guerra va esclatar entre els dos Peres i va ser per això que a final d’any, el cos del exèrcit i al seu cap El Rei, amb molts cavallers de València, Catalunya i Saragossa, i també el seu aliat castellà, Enrique, compte de Trastámara, van eixir d’Alcoi a fer nit a Sax i d’allí cavalcaren el 8 de desembre camí d’Oriola, passant i fent nit en algun lloc del nostre terme. En la crònica del rei Pere El Cerimoniós es pot llegir una bella descripció del camí on diu de Monòver que la terra era erma i deserta, plena de conills i llebres, i tanta caça havia que l’host tingué un gran refrescament. De manera que els soldats carregaren be de viandes.

Set segles després costa pensar que un rei passara la nit en una tenda de campanya a l’altura del Fondó, el Manyà o Culebrón per tal de defendre una frontera.

Avui en dia han desaparegut moltes fronteres físiques, fins i tot podem viatjar a Yecla sense passaport, però bromes a part, han aparegut altres, les fronteres interiors que divideixen les gents en funció del sexe, raça, llengua o religió. Fronteres invisibles que fomenten la intolerància i que han creixcut quasi sempre a l’ombra de la ignorància.

Ara, el Monòver medieval, aquell que va ser “guardià de la frontera” s’encamina inevitablement cap a una internacionalització del seus habitadors i cal estar mentalment preparats per a assumir aquest fet de manera civilitzada.

Rafael Poveda