Francisco Peiró Hurtado va ser un dels pintor més importants que ha donat Monòver. Si bé era un home que va participar del moviment pictòric "El Palera" sempre va mantenir una certa individualitat, probablement perquè traspassava els àmbits locals i era el artista d’eixa generació que més projecció externa va tenir. Vull dir que Peiró vivia a València i allí, com a conseqüència de la seua posició social, -pertanyia a un família de classe alta- es relacionava amb artistes de més volada i que li aprofitaven de referents. També va ser un gran promotor de la seua pròpia obra. Peiró s’organitzava exposicions i aconseguia que estigueren molt concurrides de curiosos i potencials compradors de pintura. Mantenia les galeries ben nodrides de quadres i acceptava algun encàrrec que encaixara en el seu estil. Peiró era un pintor d’ofici, un pintor de professió, no era ni un mestre de dibuix, ni un pintor afeccionat, va viure sempre de la venda del seus propis quadres i no se li coneixen altres activitats.

Francisco Navarro, el seu sogre, va ser un home que el va influir molt i que li va obrir moltes portes. No sols va ser Alcalde conservador de Monòver en 1929 i empresari d’èxit, també va ser un home sensible amb l’art i la cultura. Amic d’Azorín i sobretot del seu germà Amancio, don Paco va ser el mecenes que va finançar l’edició en 1950 de "Cañís y Cañisaes"

En tot aquest ambient en movia Paco Peiró i entre altres moltes coses va fer d’amfitrió quan va venir a Monòver el gran pintor Genaro Lahuerta. De fet el gran oli que el pintor valencià va fer d’Azorín –un retrat de cos sencer on José Martínez Ruiz es troba recolzat amb una jaqueta creuada i to afable- el va comprar don Paco i més tard l’heretà la seua filla Enriqueta que, aconsellat per Peiró el regalaren a la Casa Museu Azorín i avui presideix la sala noble del primer pis.

El propi Azorín va qualificar a Peiró de "Pintor de la Naturaleza". Una afirmació interessant si tenim en compte que l’escriptor era molt agarrat quan es tractava de parlar dels seus paisans. Altre aspecte singular del desaparegut pintor era la seua personalitat. Amable com ningú, no es perdia ni un sols acte que es fera a Monòver, podies trobar-lo tant a les exposicions, com al teatre, com als mítings polítics com de tertúlia al casino. Educat i culte va resistir amb actitud ferma davant de les adversitats sense decaure. Lluny d’esfondrar-se va anar per tot arreu i va remoure cel i terra per tal d’aconseguir suports en moments molts difícils per a la seua família.

Ara trobaré a faltar la seua figura inconfusible una mica desmanegada amb eixie bastó amb empunyadura de plata que li conferia un aire aristocràtic, les seues visites inesperades a la bodega, les seues trucades a hores intempestives convocant-me a tal o qual exposició o les seues insistents i implacables ofertes de venda fins fa uns mesos. Però mai oblidaré el seu talant obert i tolerant, disposat a discutir de tot sense alterar-se i disposat a entendre els joves. Generós amb els seus coneiximents, encara el recorde en el mes de març visitant al pintor Xavier García i emocionant-se -als 90 anys- amb unes pinzellades o unes textures. Tota una lliçó per als vanitosos. Per tot això i molt més que ja no cap aquí, Peiró mereix un reconeixement pòstum que espere que no es demore molt. Descanse en pau.