La Història dels monòlegs com a gènere literari és tant antiga com la pròpia literatura. De fet una selecta part de la nostra està dedicada als monòlegs. És el cas d’alguns de Josep Pla, Víctor Català i en general de millors autors que han practicat en més o menys mesura aquesta disciplina. Els monovers Joaquim Amo, amb la peça antimilitarista Yo Soldado i Amancio Martinez amb l’inèdit "Mañana me caso" també van practicar el tema.

Però és darrerament quan els monòlegs han assolit una gran popularitat com a conseqüència de l’adaptació televisiva que d’alguns autors s’han fet. L’actor Pepe Rubianes va fer intensos i teatral monòlegs d’un histrionisme memorable. Va ser els primers anys dels noranta quan una nova i diferent manera de fer televisió va irrompre en la jove i prestigiosa TV3 de la ma de Miquel Calzada "Mikimoto" que va trenca tots el motllos establerts fins eixe moment. De la seua pedrera van sorgir altres grans directors com Buenafuente i ... que vam sintetitzar textos literaris d’autors com Ferran Torrent, Quim Monzó o Sergi Pàmies.

Clarament influenciada per esta corrent, però amb una definida personalitat, la monovera Marian Díez ha descrit amb mestria i humor en els seus monòlegs molts aspectes de la vida quotidiana dels humans en general i també dels monovers en particular. La peculiaritat però dels seus escrits és que molts dels textos aparentment locals, són totalment exportables a àmbits generals i universals. Altra ventaja de l’estil d’aquesta jove autora és que sota una senzill i popular llenguatge s’amaga una certera i aguda crítica no exenta, d’altra banda, de tendressa i comprenssió. Escoltant els monòlegs arribem a la conclusió que -si per un costat Marian Díez observa, capta i codifica les caracteristiques més contradictories del nostres ésser, per altre- perdona i justifica tot això amb subtil estima com si ella formara part també d’eixa conducta. Marian s’empapa com una esponja de les nostres dèries, de les nostres manies, escurculla dins de la nostra personalitat més sorprenent, exia manera de conduir-nos que de tant evident moltes vegades no veiem.

El seu decidit entusiame va fer que el passat dissabte 30 un grapat d’amics i coneguts representarem la funció titulada "Els monòlegs de Marian" Com ja sabeu va ser un projecte consistent en interpretar monòlegs escrits per Maria Díez i que alguns d’ells ja havien estat llegibles en la web que a propòsit es va publicar en www.mhsinformatica.com/rafaelpoveda/mariandiez. Als protagonistes ja els coneixen vostens, la propia Marian, David Azorín, Fran Palomares, Ana Doménech, Virtudes Milan, Juanjo Alcaraz Lluís Perea, Clara ... Ramon Molina, jo mateix i Joan Serrano que ens va orientar en els aspectes teatrals. David Vera i el grup musical Quattro ens van donar la cobertura musical necesaria amb un gran encert.

El repte va ser d’allò més encoratjador, tenint en compte que era la primera vegada que feien un espectacle d’aquest tipus. Òbviament vam contar amb la benevolència i entrega dels nostres amics i paisans que van abarrotar el l’amfiteatre i ens van aplaudir a rabiar, no sabem si per pena o per estima. La pena va ser que molta gent no va poder entrar per manca d’espai. Ara caldra repetir-ho en altre moment.

Diuen que els monovers som especials, no sé, el que si m’atreviria a dir és que alguns com Marian Díez són genials. A voltes els tenim ahí, al costat, infrautilitzats, mentres la més absoluta mediocritat ens aplasta. Ja va sent hora de que els monovers reivindiquem les coses bones.

Esta dona té eixe esperit un punt rebel que tant m’agrada. De la mateixa manera que Juanjo Alcaraz va fer dos novel·les espolejat per que li havien censurat un conte, Marian ha montat, un espectacle de mases que al mateix temps és inteligent i brillant sense gastar un cèntim, i tot per que li van criticar el monòleg de la inauguració del Teatre Principal. Tindrem que estar agraïts als nostres crítics?