Elogi d’un corredor de fons.
Enrique Deltell i jo van coincidir al Consell Regulador de la Denominació d’origen. Els dos érem vocals tècnics i teníem l’encàrrec de tastar dues vegades a l’any tots el vins que s’elaboraven i que aspiraven a ser qualificats. Aquelles sessions ens van apropar prou i va fer que mirarem les diferències d’una manera més calmada.
En altra ocasió em va invitar a visitar la seua finca al Fondó. Em va ensenyar les plantacions de vinya que amb molta il·lusió començava a produir. Recorde que aquell dia de juliol calorós i sufocant que em vaig posar prou malalt i em vaig marejar moltísim, i Enrique, en aquell desbaratat cotxe em va portar al metge. Per la nit em va cridar a vore com estava i li vaig agrair el detall.
Però de totes les nostres relacions, la més intensa es va desenrotllar a la Gelateria Mira, on des de fa anys, cada vesprada, manteníem una tertúlia de contingut polític el propi Enrique, Juanjo Alcaraz, Pepe Tafarra, Mª Carme Lorenzo, Pepe Mira i jo mateix.
Ara, la seua desaparició ens ha deixat orfes de la seua persona, de les llargues i discrepants converses sobre la política local, del seus comentaris socarrons i enigmàtics. Ens havíem acostumat a que ens deixara inquiets amb noticies a mitges i anuncis de futures crisis al PSOE i a l’Ajuntament que quasi sempre es complien.
Precisament les últimes setmanes, quan nosaltres, ingenus, especulaven en veu alta sobre la possibilitat d’una moció de censura amb el representant del grup independent, ell, amb aquell somriure que tant el caracteritzava, ens mirava i després de morir-se de risa ens picava dient:
-És més fàcil que neve en agost que això passe.
Després guardava silenci i deixava que nosaltres mossegarem l’ham i ens embolicaren en una desaforada discussió.
Supose que ara, després de que una carretera tercermundista entre dos autovies ens l’haja furtat brutalment, haurà que revisar la seua aportació política a Monòver, que jo crec que està molt per damunt d’eixa imatge segundona i discreta que els successius líders del socialisme monover s’enpenyaren en fer-nos vore. Ben al contrari, mentre el personalisme egoista d’uns i altres conduïa a la desfeta de l’agrupació local, Deltell es va mantindre sempre en posicions serioses i desapassionades, defensant primer que res els fonaments ideològics del Partit Socialista i aguantant la marea amb el millor estil dels corredors de fons.
Per desgràcia mai podrem saber quins plans tenia per al futur, se n’ha portat amb ell eixe secret, encara que darrerament es mostrava crític amb l’actual direcció i discretament decantat amb l’idea d’una imprescindible renovació al si de l’agrupació local.
El trobaran a faltar al seu partit perquè de militants tants fidels i disciplinats com ell en han parit ben pocs.
Les nostres reunions ja no serán iguals. Hem perdut un discrepant entranyable. Ho lamente de tot cor. Descanse en pau.
Rafael Poveda