El Bes

A mesura que m’acostava a ella, el cor colpejava dins el pit amb més força. Caminava amb els meus ulls fixos en el seu cabell, que es movia tènuement, impulsat per la brisa marina. Estava recolzada sobre la barana del passeig i mirava el mar. Em trobava ja molt prop d’ella i vaig observar que els seus ulls tenien una expressió de tristesa; inquirien alguna cosa més enllà de l’horitzó, inabastable. Quasi a la seua altura, em vaig parar un segon per veure-li el rostre, net i clar; els seus llavis dibuixaven un significatiu gest d’aflicció, però em van semblar d’una enorme bellesa. Aquells llavis, vaig pensar, serien sempre així, mai canviarien.

Va advertir la meua presència i va girar lleument el cap. El somriure que em va oferir va ser sincer i càlid, però ¡què feble! Vam parlar uns minuts, vaig creure. Però les hores havien passat i no ens vam adonar.

La seua tendresa infinita va acabar per fer efecte en la meua ànima que a partir d’eixe dia se me va escapar devers a ella, trencada la meua voluntat de dominar-la. No devia permetre-ho, però no tenia remei. El sentiment creixia dins de mi a cada instant, irrefrenable. Jo no ho desitjava , ... o potser sí.

Sense poder-ho evitar, la meua boca, irrespectuosa, es va acostar a la seua que, sorpresa, va retrocedir lleugerament. Però no el suficient. Els meus llavis van tocar els seus i ella es va detenir. Durant un instant fugaç, a penes van mantenir un fregadís inapreciable, preludi d’allò que per ventura fora un bes arrabassador, que m’esgarrara l’ànima. Em va semblar etern eixe moment.

El meu cor va rebentar en enfonsar els meus llavis en els seus, en un òscul indescriptible que, càlid al principi, va esdevenir en un foc abrasador que em devorava, mentre els sentits experimentaven sensacions desconegudes i la meua ment s’abandonava, èbria de plaer.

Després d’aquell bes vam comprendre que el nostre destí canviaria, encara que no m’haguera importat morir en eixe instant.

Revista de Festes 1996