Eclipsis

Vicent Josep Escartí

Tal com era més que previsible -i malgrat totes les profecies del món i més-, el món no s'ha acabat, després de l'eclipsi de dimecres passat. No cal ser un personatge mundialment conegut per preveure això que acabe de dir jo: de fet, tothom que conec, al meu poble i en les poblacions circumveïnes, estava convençut que no anava a passar res. Per això no entenc com alguns s'han cregut les profecies apocalíptiques, si no és per la propaganda gratuïta de què han pogut beneficiar-se. Però, cadascú s'ho fa com pot, i no com vol, diuen.

Tanmateix, volia assenyalar que l'eclipsi de fa uns dies no és res d'extraordinari. Melcior Miralles, un capellà d'Alfons el Magnànim i dietarista encuriosit per la història, en dóna notícia d'un: "En l'any de 1431, a 12 de febrer, vespra de Carnestoltes, a les dues hores, fonc molt gran eclipse de sol". No sé quin percentatge de la llum de sol deixà d'observar-se en aquell dia de febrer. No sé quanta gent del nostre llavors regne se n'apercebria. Miralles, simplement, deixà una nota tan lacònica com la que acabe de transcriure. I el món -que aquella societat medieval veia tan pròxima a la seua fi més immediata- no arribà al seu darrer moment.

En aquest any 1999, tot just a les portes del segle XXI, la nostra societat se sent segura de moltes coses -i de vegades buïda d'altres. Per això, potser, necessita inventar-se apocalipsis fingits i aprofita el cinema o un recurs tan barat com un eclipsi.

No obstant tot això, la pregunta que m'anava pel cap, durant el dia del fenòmen astronòmic era com degué de mirar-se l'eclipsi del 1431 un qualsevol llaurador de la Ribera o del Ports. Què pensaria i què no. Per a mi, un veritable enigma: ningú li ho devia d'haver explicat i no tenia la televisió ni la possibilitat d'anar en avió, a veure-ho més de prop, per exemple.