De bèsties i depredadors
Amb un ritme accelerat, sovintegen els tocs d’alarma que ens avisen de com ha esdevingut d’inestable l’equilibri ecològic del nostre entorn. El mal de les vaques boges, la destrucció de la capa d’ozó, les alteracions genètiques, l’adulteració alimentària o la desaparició sistemàtica d’espècies biològiques constitueixen indicadors tristament quotidians dels riscs amenaçadors a què hem començat a sotmetre la salut del planeta. Sense la diversitat (biològica i, per descomptat, cultural) la vida en aquest racó de la galàxia s’aboca a la tragèdia.
Aquestes han estat algunes de les reflexions que m’ha suscitat la lectura plaent i suggeridora d’una obra plena d’interès –sobretot per als encuriosits per la cultura del Barroc– amb què va obsequiar-me l’amabilitat de l’amic Rafael Poveda, referent inexcusable de la catalanitat en territori de frontera, inseparable del seu Monòver, a les Valls del Vinalopó. En efecte, amb la publicació d’Els Llibres de Claveria de Monòver (1652-1695), Poveda ens facilita l’accès a un volum copiós de dades imprescindibles per fer-nos la idea de com era el batec vital del seu poble –i, per extensió, de la societat valenciana– en el transcurs de la segona meitat del Sis-cents.
L’extermini del llop
De la pila formidable de notícies sobre el Monòver barroc que ens aporten els seus llibres de claveria m’han colpit ara les que fan referència a la cacera d’animals, en concret de llops i de raboses. Certament l’extermini d’aquestes dues varietats de cànids fou aleshores, més que no pas una dèria, una autèntica obsessió patològica, de dimensions col·lectives.
En bona mesura, el llop ha esdevingut, a les nostres latituds, símbol de la fúria depredadora humana. Hom accepta que a finals del segle XIX acabaven de ser exterminats dels Països Catalans. De tota manera, ens consta que, als primers anys del segle XX, aconseguí de sobreviure’n algun exemplar per zones abruptes del País Valencià, fins que el recurs a trampes fetes mitjançant menges adobades amb ingredients químics, com ara, l’enverinament d’esquers dispersos pels territoris naturals d’aquests cànids, van aconseguir d’aniquilar-los en termes dràstics. Els procediments que l’home emprà en aquelles operacions destructores foren tan perversos que acabaren alhora amb la presència al nostre paisatge d’altres espècies, els voltors, per exemple.
Damunt aquella parcel·la tètrica de la nostra petita història fan llum ara els llibres de claveria de Monòver. Per començar, la cacera del llop no era solament histèrica, sinó que esdevenia institucionalitzada. Així, l’ajuntament establia concerts amb els "lloberos", o "serralloberos", mitjançant els quals eren convingudes les gratificacions que els caçadors de llops havien de rebre per cada peça abatuda que lliuressin a la sala. Val a dir que aquests preus experimentaren certes fluctuacions, enmig de les quals s’hi mantingueren com a més usuals els següents: un llop, o un parell de "llobatins", valia 1 lliura, o 15 "reals" de moneda, o 5 sous, mentre que una lletigada (la preciosa "llegigada" local) ben sovint s’apujava el doble. De tota manera, a finals de segle aquests preus arriben a duplicar-se. Les captures habituals s’esdevenen a la serra; tot i això no hi manquen els episodis del llop mort en una era i fins i tot a l’interior d’un habitacle (en concret, dins un mas). En algun cas, les anotacions especifiquen que el llop caçat estava rabiós i, per la seva banda, Poveda ens informa de la mort de veïns, potser vençuts per exemplars de la varietat canis lupus deitanus, de tipus xacaloide, que no fou aliè a aquests paratges del sud.
Als efectes de marcar el contrapunt d’aquest to tràgic, hi deixo anotat, com a simple incís, l’interès suplementari que ofereixen per als dialectòlegs les diverses formes ("llichigada", "lichigada", "llegigada", "lligigada") amb què els redactors de les claveries monoverines s’hi referien a la cadellada de llobets. I a fe que un tal referent no devia tenir-ne prou amb la variació esmentada, perquè si remuntem una mica les comarques del sud, hi trobem el lexicogràf Josep Pla i Costa que enregistra amb aquest significat les formes "gachillada" i "cachillada".
Sabem que l’ajuntament de Monòver no solament gratificava la neteja biològica del llop al seu terme, sinó també a fora. Així, les tres comarques del Vinalopó (representades ací per Monòver, el Pinós, Petrer, Novelda, Elda, Villena, les Salines i Montfort), més l’Alcoià (Castalla i Onil) i l’Alacantí (Agost i Xixona) participen activament en l’extermini d’aquesta espècie animal. Segons la documentació disponible, la dinàmica depredadora començà accelerar-se des de la captura d’una lloba i tres lletigades, l’any 1654, fins a la de tres llops, dos llobatons i sis lletigades l’any 1688.
La barbàrie fou ampliada a les raboses (eviteu de dir "guineu per rabosa" fou un dels consells simpàtics que ens llegaren les Regles d’esquivar vocables), i el ritme de l’extermini que van patir fou paral·lel al dels seus congèneres. Els llibres de claveries ens en conserven dades així mateix esfereïdores. Entre els anys 1688 i 1694 n’hi hagué la màxima carnisseria, amb els setanta-tres exemplars de rabosa morts el 1690. Com a detall curiós, a mesura que n’augmenten les captures, els seus depredadors deixen de presentar a l’ajuntament l’animal sencer i només n’hi aporten la coa (el "rabo").
Literatura de l’extermini
Definitivament, el pobre llop no ha tingut fortuna en la consciència dels nostres pobles, els quals ben aviat degueren atribuir-li connotacions negatives, destructores, tal com palesa una extensa gamma de fórmules expressives del llenguatge popular. És el cas de locucions de la mena de "fosc com gola de llop", "tenir paraula d’ovella i fets de llop", "ésser llop amb pell d’ovella", "veure les orelles al llop", i de refranys ("lo que plau al llop plau a la guilla"). En aquest context, bé que ho veiem, la guilla –guineu o rabosa– i l’ovella són associades al llop amb tota naturalitat i de bell antuvi. Amb efectes absolutament diversos, tot s’ha de dir.
De fet, una llarga tradició (que recull la literatura catalana, d’ençà de Llull) alimenta el tòpic de la ferocitat del llop, tot fent-lo l’adversari implacable dels ramats d’ovelles: "Si com lo llop la ovella devora", insistia Ausiàs Marc. En relació amb la guineu –no en va pertanyen a la mateixa família dels cànids, o potser perquè a tots dos els uní la mateixa sort d’extermini– la representació simbòlica del llop ens el mostra exempt del paper d’enemic perillós, alhora que manté el tòpic d’animal voraç, enfront de l’astúcia, simbolitzada per la rabosa. Pensem en la rondalla, de denses arrels populars valencianes, del llop i la raboseta.
Decididament, la presència del llop a les societats rurals havia d’ésser intensa i, doncs, incitadora de relacions apassionants –que han generat un conjunt atractiu de símbols– entre el camperol i l’animal. Amb una tal càrrega simbòlica, el nostre cànid esdevenia una metàfora central de la Terra baixa, de Guimerà, en la qual ix no solament com a espècie característica de la "terra alta", exposada a l’extermini ("Per cada llop que matis, t’hi va un duro"), sinó com a símbol de la maldat de la "terra baixa" que encarna l’amo Sebastià. I és en aquest context metafòric que sonen estremidors els crits finals de Manelic: "He mort el llop! He mort el llop! He mort el llop!".
VICENT PITARCH