Cèsar Martín Quesada
TOT EL QUE SEMPRE HE VOLGUT DIR SOBRE MI I MAI HE FET
La meua història amb la música i el clarinet ve de molt jove,
quan tenia..... 8 anys, crec. Recorde que de petit xiulava molt, i cantava també. Ma mare
sempre deia "quin xiquet més entonat"; supose que es referia al fet que
cantava bé. La veritat és que vaig començar a estudiar solfeig d’una manera
habitual, perquè un amic meu ja l’estudiava. A Santa Pola, el meu poble, no hi havia
encara Banda de Música, però no tardaria molt a haver-n’ni una. Era l’any 1978
quan aparegué la banda a les festes del poble; jo vaig començar a estudiar clarinet
l’any següent.
Encara recorde l’emoció en rebre aquell instrument de color negre amb un olor que encara sen. Jo, per aquell moment ja era un virtuós de la flauta a bec, executava "si vas a Calatayud" de meravella, però això sí, tot havia d’estar en do major o fa major. No n’havia música ni melodia que es resistiria: "l’execució" era la meua especialitat. Los pajaritos, l’himne regional de València, el "cóndor pasa"... fins i tot vaig formar part d’un tribunal al Festival de la cançó del 79. Jo tenia 9 anys i molta experiència a les meues esquenes.
Com deia, el clarinet. Me’l van donar i jo, que era virtuós de la flauta, vaig voler fer-lo sonar abans que cap dels meus companys. El vaig montar a casa,- ah, ho oblidava, a classe no em va sonar ni una nota i va ser la primera vegada que volia deixar-me el clarinet, i bufant bufant vaig aconseguir executar l’himne regional. No és que tinguera especial passió per l’himne, però ma mare va comprar un LP i al picú sempre estava aquest disc, amb el solo de clarinet a Pepita Creus, tan famós al món sencer.
L’emoció va durar poc, al poc temps va baixar la il.lusió. Vaig deixar d’anar a classe, fins a tres mesos sense aparèixer per l’acadèmia, encara que jo tocava a casa el clarinet, amb el LP esmentat. Els meus pares no s’assabentaven de res. Jo era molt bo dissimulant, tot un estrateg de l’engany. Eixia de casa a l’ hora de les lliçons de música i clarinet carregat amb el LAZ, el Romero i el Besson London (el meu clarinet). Però clar... no podia mantenir-se tant engany. Un dia aparegué Gasparín el de la Peluqueria, que per aleshores era directiu de la Banda, i com que coneixia a mon pare li va dir que què em passava que no anava a classe. Us podeu imaginar el que va ocórrer després. Un consell de guerra m’aguaitava a les 12.45, aquell dimarts de gener de 1981... després de moltes gestions i congestions vaig aconseguir una pròrroga. Cap toc d’atenció més. Aqueixa nit no vaig dormir pensant què passaria a l’endemà a l’acadèmia, quan Antonio i Pepe Espinosa em vegeren aparèixer per allí. Però ja us he dit que encara que no anara a classe to-ca-va-el-cla–ri-net-a-ca-sa!!!. I això, va ser el que em va lliurar de la crema. Vaig donar una classe de clarinet d’antologia, quin domini, impressionant.
Vaig fer alguns cursos per lliure i fins i tot vaig fer un curs de violí amb la Desafina Salvanos, perdó Josefina Salvador... si sapièreu per què... millor deixar-ho així. Finalment vaig aconseguir entrar al Conservatori d’Alacant oficialment i amb totes les seues conseqüències. Fins i tot compaginava les classes del conservatori amb les d’harmonia que feia a Alcoi, a més de l’institut. Ah, ho oblidava.. la meua faceta de saxofonista, una faceta que tot xiquet que toca el clarinet vol provar, perquè unes de les il·lusions majors dels jòvens era formar part d’un grup de música, dels de rabiosa actualitat, i per sort el clarinet no entrava en els plans del conjunt musical. Sí, benvolguts amics, vaig formar part entre altres de grups de Rock, Salsa, Jazz (que per cert ningú sabia improvisar!!). El primer grup de tots fou el més simpàtic, pel fet de ser el primer i pel nom: Los Frijoles Saltarines, wow quin nom més guai, i estem parlant de fa més de 15 anys, perquè ens diguen ara d’originals. El final de la meua carrera com a saxofonista va ser tocant els dissabtes en restaurants.
Bé, passaren els anys i en finalitzar la carrera vaig anar a Granada per a perfeccionar estudis amb Josep Lluís Estellés, un gran tio i magnífic clarinetista. Anys després vaig col.laborar amb l’Orquestra Ciutat de Granada.
Tothom alguna vegada ha tingut la idea d’anar-se’n al nou món, és a dir a l’imperi de l’hamburguesa i el fast food. Doncs això és el que vaig fer jo. Becat per la Universitat del Sud de Califòrnia i per l’AIE, associació liderada pel flamant Luis Cobos, vaig empendre l’aventura americana a Los Angeles: Vaig viure a un apartament molt a prop de la Universitat, i que em costava un ull (de la cara per supost). El vaig compartir amb el meu amic José "això no m’agrada" Castillo, natural de Llíria, un Taiwanés, Jeffrey –que en realitat s’anomenava Hon Chu Pei- i un Indonesi que sempre dormia amb els llums encèsos i es netejava les dents durant 20 minuts amb l’aigua oberta.
En tornar al país vaig decidir que ja era hora de fer alguna cosa de profit a la vida i als pocs mesos em vaig casar amb la Lydia, la meua mitja taronja com diria el meu amic Rafa Poveda. Però clar que no podia durar massa d’estar junts. Al poc de casar-nos vaig haver d’anar-me’n per qüestions de treball a Sabadell; un contracte per una temporada per a tocar de solista a la Simfònica del Vallés. La temporada es va convertir en dos, i tres...
Enguany, després de finalitzar el contracte amb l’OSV han tornat a cridar-me per a aquesta temporada. Ara ja tinc els 33, com Jesucrist. Darrere ha quedat una part molt important de la meua vida que sempre recordaré amb nostàlgia i simpatia. Reconec que m’agrada el Julio Iglesias de la segona etapa, ie, de niña a mujer, me va , me va..., i vaig quedar impressionat amb Chayane en Dance With Me quan la vaig veure a un cinema de Santa Mònica, la qual cosa no em preocupa, ja que son part dels pensaments subjectius i ja sabeu.....canvien amb el temps.