Breus apunts per a una història de la fotografia a Monòver.

Rafael Poveda

www.mhsinformatica.com/rafaelpoveda

Feia temps que em rondava pel cap intentar resumir el que la fotografia ha suposat per a Monòver. Mentre en faig l’ànim de posar-me a escriure una historia completa avançaré ara i aquí alguns breus apunts que ens donen el peu.

En el primer terç del segle XIX Nicéphore Niépce va aconseguir per primera vegada fixar una imatge sobre un peltre utilitzant el bromur de plata. Després el seu soci Daguerre va patentar i explotar l’invent. Fox Talbot va inventar el calotip, o negatiu que permetia traure múltiples còpies. A partir d’ací les tècniques van anar millorant fins escampar-se per tot arreu.

Al nostre poble les notícies sobre l’arribada de la fotografia són una mica incertes però per les dades que tenim, la primera instantànea presa al nostre terme és del Pont de Ferro i la va fer el francés Jean Laurent molt probablement a 1858. El primer monover que sabem es va retratar va ser Joaquín Verdú Pérez (Monòver 1795-1882), alcalde i diputat. Va ser el 20 de desembre de 1866 quan estava detingut al castell de Santa Bàrbara d’Alacant en companyia d’Aureliano Ibarra i altres lliberals. El fotògraf va ser el francés Planchard. També hem de recordar la presència esporàdica de fotògrafs ambulants que venien per festes i la fira, únic momnet del l’any en que la gent es podia fer fotos, i muntaven barracons a la Plaça de la Sala. Alguns d’ells, com el que es pot vore a la foto d’Arturo Cerdà de 1900, s’anunciava com "Fotografia humorística. Inalterable. Entregada a los 20 minutos"

Entre els nostres paisans hem de distingir entre els professionals i els "amateurs", gal·licisme que s’emprava per tal designar els que prenien fotos per amor a l’art i no per fer negoci.

Les fotos més antigues que tenim d’un negociant són de Juan José López, conegut per "El mestrico" del qual no em sabem massa i la seua figura és molt obscura i encara que desenrotllava la seua activitat a Monòver a finals del XIX i primers del XX, no sabem ni si tan sols era fill d’aquí. Les seues fotos es caracteritzaven per ser en la seua majoria retrats de cos sencer, de gent abillada amb vestits de monover, tocats amb barrets i refaixos, fotos folklòriques, amb un segell vermell a l’anvers.

Segueix en el temps Arturo Cerdà Rico (Monòver 1844- Cabra del Santo Cristo 1921) del que vaig parlar amplament ara fa dos anys en aquesta revista i que és sense dubte un dels artistes més importants que hem tingut. Cerdà, que era metge de professió, va practicar una vessant de la fotografia anomenada estereoscopia, consistent en prendre imatges dobles amb una càmera de dos objectius, per tal d’obtindre una visió tridimensional en mirar-les amb un visor especial. Cerdà va realitzar més de cent fotos del Monòver de 1899, 1900 i 1901 algunes de les quals han estat reproduïdes de forma anònima i que gràcies a Tito Caneu i a la família Cerdà ara estan catalogades i disponibles per a tots els monovers.

Dos fotògrafs de primers de segle XX ocupen, rivalitzen i quasi monopolitzen l’activitat comercial del nostre poble. El primer i més important va ser Ramon López Martínez "El Bufó" (Monòver 1880-1942) fill de Pío i Rita, sense que sapiem si tenia cap vincle familiar amb Juan José López. Ramon va obrir en 1909 un estudi "Photo España" al carrer Bouer i més tard a la Plaça de la Malva. Era molt popular i va retratar a milers de monovers. El seu decorat és inconfusible i dominava prou bé el retrat d’estudi. També va fer moltes fotos d’exterior, al Casino, bodes, enterros i fotos de societat. Al morir R. López el va succeir el seu fill Primitivo, que signava els seus treballs "Primi" i que va introduir noves tècniques d’il·luminació encara que la seua activitat va ser curta i va emigrar a Bata (Ghinea) i Barcelona a finals dels 40. Els seus arxius es van perdre per a sempre i sols ens han arribat positius.

Contemporani va ser Rómulo Pérez, fotògraf professional que es va especialitzar en retrats, amb còpies molt acurades, retocades, il·luminades i colorades a mà. Rómulo va aprendre l’ofici a Barcelona després que són pare s’arruïnés amb una licoreria al carrer de Queremón Alfonso. Va desaparèixer de Monòver abans de la guerra, sense que es tinga noticia del seu arxiu, dels qual sols ens ha arribat algunes plaques de vidre originals que estàven en poder del seu deixeble José Maria Martínez Limorti.

Si exceptuem Arturo Cerdà la fotografia amateur havia tingut escassos practicants al poble, encara que podríem destacar a Ramón Martínez Ruiz (Monòver 1882-La Puerta del Segura 1958), germà d’Azorín del que s’han conservat mig centenar de plaques de vidre a la Casa Museu Azorín. La majoria fetes als seus germans, pares i amics, també de la casa del carrer Salamanca, la finca del Collao, escenes de caça, de València i algunes curioses dels criats de la família. Ramón copiava les fotos i el seu germà Amancio (Monòver 1878-1967) les posava títol i feia unes descripcions detallades que ens ha aprofitat ara per poder identificar llocs, dates i personatges.

Altre amateur va ser José García Verdú (Madrid 1895- Monòver 1924) del qual sols han arribat fins avui una vintena de plaques de vidre que García va prendre a París, Madrid i a Monòver, són pare José García Sanchez (Monòver 1861-1936) va editar una colecció de postals amb vistes de Monóvar fetes per una empresa de Granada. També l’impressor i editor Manuel Vidal Bonmatí (Monòver 1896-1936) va publicar postals amb fotografies de Monòver.

Altres membres de la burgesia acabalada van comprar màquines als anys 20 quan la casa Kodak va popularitzar i facilitar la pràctica de la fotografia amb aquella famosa frase que deia "Vosté dispare i nosaltres fem el demés" El meu avi matern, José Bernabé Amorós (Monòver 1889-1973), va fer fotos familiars i de viatges amb una Kodak 6x9 de les quals conserve un bon grapat de positius i cap negatiu perquè es van perdre en la guerra civil.

Un afeccionat que encara viu i va començar a fer fotos als anys 30 és Juan Verdú Monzó (Monòver 1912) "Pilotes". El ser arxiu s’ha conservat i es composa d’un miler de negatius 6x9 en blanc i negre fets amb una cámera econòmica i amb escassos recursos. L’interés de la seua obra no és artístic però si històric perquè arreplega molts retrats de gent del poble i d’els ambients polítics de la preguerra i també de la guerra a Monòver. La seua obra arriba fins els anys 60.

Un fotògraf professional prou destriable va ser Claudio Pérez Cambra (Monòver 1896-1984) pintor i escriptor, tenia estudi obert a la Rambla Méndez Núñez d’Alacant cap als anys 30 i més tard, en la postguerra, després d’un parèntesi obligat per la seua condició de represaliat, va viure de la fotografia amb un estudi propi al carrer Major. Claudio va destacar pels seus retrats ben il·luminats, amb immillorables còpies retocades primorosament. Als anys 60-70 era el fotògraf oficial de les dames, reines i demés fauna festiva. El seu fill Luís Fernando va continuar algun temps el seu ofici, i em va contar que el seu arxiu de plaques s’havia venut als recicladors, uns tipus que anaven per tota Espanya comprant els vidres negatius per a estraure la plata i que van ser els responsables de la desaparició de la majoria dels arxius de la primera meitat de segle

Cap als anys 30-40 va irrompre en el mercat professional monover Vicent Limorti Martínez (Monòver 1917) fotògraf que va fer innumerables fotos de carrer, festes processons, etc. També era requerit per a fer bodes a Pinós i altres pobles de la comarca. Les seues fotos estaven molt ben fetes, amb acurada tècnica i estil influenciat pel seu mestre i cosí Pepe Caneu.

Un aficionat digne de recordar va ser Mariano Martínez Mallebrera (Monòver 1912-1998) que des d’abans de la guerra de civil va fer moltes fotos amb pocs però efectius medis. Mariano va retratar el seu entorn familiar, les fàbriques d’Elx on treballava i al ser un gran esportista va fer múltiples fotos de fútbol, de bous i d’els paisatges de les seues excursions muntanyenques. És memorable la col·lecció de fotos de "Grups de Mona" de la que va fer una exposició als anys 80. Conscient del sentit històric de la seua obra, Mariano es va preocupar en els últims anys de la seua vida d’ordenar, catalogar i titular els seu negatius i ara gràcies a la seua vídua Margarita i la seua filla Reme, s’està digitalitzant el seu arxiu.

Dins de l’escàs mercat professional de la postguerra hem de parlar de Demetrio Sanz Valero (Monòver 1920-1972), conegut per "Xinxeta" fotògraf de carrer, tenia l’estudi al carrer Masianet, 9 i després al Major, 200. Amb una obra modesta i amb alguns fotomontagtes polèmics, va tenir problemes amb les autoritats dels anys 60. Del seu arxiu tan sols han perdurat alguns positius de tamany menut i cap negatiu.

Més prop en el temps, altre professional, Juan Rico "Campaneta" es guanyava la vida amb fotos de carnet, bodes, batejos i comunions. Fotògraf proper a l’església, va treballar prou a l’ombra del rector D. Miguel Llorca Bisbal i va tancar el negoci als anys 90. El seu germà José també era fotógraf a Alacant. Del seu arxiu s’ha conservat els negatius de color des de 1982. Tot l’anterior en blanc i negre s’ha perdut per sempre.

Un fotógraf d’Elda que va irrompre en el mercat monover va ser Samper, que feia fotos de grups escolars i per curt temps va obrir un estudi al carrer Major.

De tots els fotògrafs no professionals que ha donat Monòver és sens dubte José Maria Martínez Limorti "Caneu" (Monòver 1909-1980) el més important de tots. Pepe Caneu va començar a fer fotos ben prompte, tan sols amb 16 anys i va aprendre la tècnica observant el professional Rómulo Pérez quan acudia a fotografiar els mobles que són pare –José Maria Martínez- fabricava. Va fer les primeres fotos amb màquines de fusta de gran format i objectius Schnneider que intercanviava en xassís que ell mateix construïa al seu taller de fuster. Lluny de conformar-se fent làmines comercials, va evolucionar i va començar a disparar a la seua família i als paisatges de Monòver. Caneu va descobrir les immenses possibilitats que tenia la fotografia com a medi d’expressió artística –no obstant els seus germans Luís i Tito n’eren l’un pintor i l’altre músic- i va adquirir als anys 40 màquines modernes com l’Ikonta, Rolleicord, Rolleiflex, Contaflex i finalment Hassselblad. Va ser un entusiasta de la casa Carls Zeiss i encara que va utilitzar totes les pel·lícules del mercat, preferia l’Agafapan 100 que revelava amb reveladors que es fabricava el mateix. Autodidacta, va assajar constantment noves tècniques de treball al laboratori fins assolir uns resultats sorprenents. Caneu va ser el màxim exponent de la fotografia amateur que ha donat Monòver, no tan sols per la seua fidelitat a la pràctica de l’art, que va fer ininterrompudament des dels anys 20 fins al dia abans de morir, sinó també perquè va crear un estil i una escola ben clara i definida. El caràcter genial i excèntric de Pepe Caneu es va reflectir en la seua obra que s’arreplega en més de 15.000 negatius al llarg de 62 anys d’ofici i on si bé destaca el retrat, també trobem milers de paisatges, reportatge, documentalisme i tots els gèneres inimaginables. Al voltant de Pepe Caneu es va organitzar una tertúlia que es reunia al bar d’un antic amateur, Juan Sogorb Marín "Rifle", més tard al resutarant El Cid i fianalment al bar Ole. A les tertulies també acudien afeccionats d’Elda i Novelda.

Caneu va transmetre els seus coneixements a professionals com Vicente Limorti i Salvador Leal "El diplomado", aquest últim de curta durada que va tancar el seu estudi-tenda al carrer Argentina a primers dels 80 sense que s’haja conservat el seu arxiu. Té singularitat Pepe Martínez Esteve, un dels seus deixebles que va començar com afeccionat i que després es va instal·lar com a professional i que ara lidera el mercat monover amb prou d’èxit, imprimint a les seues fotos un toc artístic per damunt del standard clàssic de la BBC (bodes, bateigs i comunions). Altre amateur més pròxim generacionalment van ser Luís Giner, que juntament amb Quitet Verdú, van formar un tàndem interessant i fidel a Caneu. Giner va transmetre la seua passió al seu fill Pepe, el qual, a banda de fer unes excel·lents fotografies ha dedicat part del seu temps a la docència, organitzant cursos i tallers per a novells, iniciats i experts. El jove Giner també ha estat i és en l’actualitat el responsable principal del Concurs Nacional de Fotografia de Monòver, el qual va replegar de José Monzó, José Poveda Giménez i Amaro Rico que el va iniciar en 1968.

Mon pare, Salvador Poveda Luz (Monòver 1924-1981) va ser un gran amic de Caneu del que va aprendre la tècnica fotogràfica. Va començar amb una Ikonta-Tessar 4,5x6 i en 1956 amb una Rolleiflex. Va participar de les excursions fotogràfiques així com dels concursos comarcals dels que va ser jurat amb Pepe Caneu. El seu arxiu més interessant va des de 1947 a 1960 i es composa d’uns mil negatius 4,5x6 i 6x6 en blanc i negre amb exploracions per diversos camps de la fotografia. El seu amic i escriptor Pepe Artiaga (El Pinós 1922-Monòver 1997), també fa fer fotos amb una Rolleiflex i el seu arxiu el conserva la seua familia. El pintor i metge Antonio Verdú Verdú (Oriola 1908-Monòver 1990) va ser un bon afeccionat i va fer fotos amb una Ikonta 6x9. Algunes de les seues fotos les utilitzava com a inspiració per a pintar.

També altres monovers com Primitivo Quiles, Emilio Albert i el metge Antonio Verdú van produir alguna obra digna de menció. Amb més producció destaca Raúl Gran, el qual va explorar en diverses àrees amb bones idees i millor tècnica. Raúl també va fer fotos experimentals amb flashos d’alta velocitat. La seua obra roman inèdita. José Mallebrera, de vocació tardía, ha fet moltes fotos de Monòver i de la natura amb alguns premis.

Menció obligada per a la generació dels fotógrafs dels 70, és l’estudi de pintura El Palera, on al llarg d’anys cada diumenge de matí es reunia un bon grup de joves artistes dirigits per Pepe Caneu. Allí es va impartir càtedra i es va transmetre autèntica passió per la llum i la imatge.

De les penúltimes generacions, de fotògrafs destaca Ernesto Caparrós, dedicat al fotoperiodisme, Begonya Garbi que es va dedicar professionalment a la fotografia a Venezuela, J. Manuel Cerdà, guanyador de diversos premis i que darrerament s’ha especialitzat en tècniques antigues amb uns immillorables resultats. Lluís Díaz, guanyador de varis premis, Juan Burrueco, viatger impetuós amb molts reportatges, el seu germà Gabriel, la joveníssima Mª José Poveda, Pablo Payà que va fer fotografía pseudo professional, Bàrbara Vidal i Mª Lluïsa Roman, Lorenzo Amat, Gerard Alfonso i sobretot Vicente Martínez Rico "Tito Caneu", que va depurar més encara l’estil i la tècnica heretada del seu oncle Pepe Caneu i es va preocupar, a la seua mort en 1979, d’organitzar una exposició monogràfica amb una mínima selecció de les millors fotos d’aquest gegant de la fotografia. Tito, no sols ha heretat l’estil i les maneres del mestre Caneu, ha realitzat una obra fotogràfica de primer ordre amb superbs retrats i extraordinàries còpies.

Les novísimes generacions han surtit en la seua majoria dels cursos de Pepe Giner. Cal ressaltar Alberto Verdú, Raúl Martínez, Luís Hurtado, Ernesto Torregrosa i Isidro Sanz.

Noelia Maestre, estudiant de Belles arts, va exposar el darrer any un treball molt interessant i vanguardista, resultat de la seua estada a la Babhaus-Universitat" de Weimar a Alemanya on ha estudiat amb la beca Sócrates-Erasmus. També la novissima Noelia Verdú es perfila com una de les promeses més interessants de les noves generacions de fotògrafs.