La història d’un poble és la seua bellesa més ferma. D’ella han de beure els que l’habiten i deixar-la clara per als que han de vindre. La història d’un poble té un perfil definit quan se la mira de lluny per això Monòver dibuixa un rostre: té els ulls rasgats d’una dona tendra, com una almela; el nas bronzejat dels que llauren la terra. La boca més carnosa i dolça perquè és la boca del vi fosc, del raïm trencallós.
Monòver pot tindre per uns dies la bellesa d’una dona jove. Però ha de mantindre la identitat de tot un poble que creix a un ritme incert perquè és variat i dispers. Perquè les cases que l’estreteixen guarden mils de secrets; perquè les terres que l’envolten mai no han estat ermes. Perquè les històries que permaneixen són no més que aquelles que són certes; perquè d’extrem a extrem es parla una mateixa llengua; perquè en aquest poble han viscut i viuen escriptors, vinaters, pintors, agricultors, teatrers, polítics, sabaters, músics, comerciants, escultors, gelaters, artesans, fotògrafs, i tanta bona gent. Tots ha deixat els seu senyal en aquest poble i amb les vides de cada un d’ells es construeix la història, eixa que mai no s’ha d’oblidar sobretot quan Monòver és representat pel rostre angelical d’aquestes dones.
Pilar Algarra. 08.08.98